Prèvia a la visita sempre necessària a Cadaqués, s´amplià la cosa amb una quasi improvisada expedició a terres del nord, al país del glamour per excel·lència: França. Paisatge, contrades i persones del país veí encara que tot, modestament, s´ubicà i de manera exclusiva a Perpignan, mític racó on, anys seixanta/setanta, la progressia anava a veure i s´excitava amb pel·lícules prohibides aleshores per les autoritats polítiques –cruels autoritats– d´aquells dies. Passolini, Visconti, Fellini al hit-parade cinematogràfic. Assedegats de cine i de sexe, l´èxtasi arribava amb ´El último tango en Paris´, ´Boccacio´, ´La dolce vita´, ´Los diablos´... I llavors les duríssimes turbulències eròtiques de les Emmanuelles de torn i altres pornografies crues i nues que deixaven tothom trasbalsat i fora de combat. Normal. Ara Perpignan era una altra emoció i altre l´impacte. Per exemple, la gastronomia a la plaça Aragó, al sol, al cel blau i nítid, fresc i pur a la vora d´alegres palmeres. El menjar suggestiu: anchois, steak tartare, magret canard a l´orange, café, noisette... que el gin tònic –la dona del Sud i del gin-tònic– arribaria després a la nit sense espais i marges d´una Girona de ressonàncies amables i la devesa com a principal protagonista, amb la bona companya de gent de València. I moltes són les referències valencianes que surten darrerament a la meva existència. Perpignan, la vida o les dones que sempre són difícils. O no.
