Fa unes setmanes, el carismàtic president dels Estats Units d´Amèrica, Barack Hussein Obama, va gosar fer un discurs als joves estudiants del país. Immediatament, les forces del republicanisme, és a dir, de la dreta (el que en terminologia americana en diríem, i crec que a Europa
s´hauria d´imitar, els antiliberals), varen reaccionar dient que el president volia «adoctrinar» els adolescents i que això resultava del tot inacceptable i intolerable. Fins i tot, per primera vegada en més de dos segles, hi hagué qui dubtà sobre si el nou Govern americà s´endinsava en pedregars poc democràtics.
Obama va fer un discurs apel·lant, fonamentalment, a la responsabilitat i a l´esforç personal (molt en la línia dels discursos que el varen caracteritzar durant la campanya electoral). Va dir als infants que no se´ls donaria res fet i que les seues oportunitats dependrien de l´esforç que fossin capaços a invertir en ells mateixos durant aquesta etapa fonamental de formació. Va animar-los a estudiar de valent, per poder superar dèficits o problemes dels quals, al cap i a la fi, no en són responsables. Va instar a la responsabilitat, i va remarcar que cadascú, a fi de comptes, és responsable del seu destí, per damunt de qualsevol tipus de determinisme (inclòs el determinisme social). Va ser un discurs tan convincent i tan transversal que l´exprimera dama Barbara Bush el va elogiar públicament. Les veus discordants varen quedar apagades pel propi discurs i per les reaccions que va ocasionar.
Avui, a les Balears, des del meu punt de vista, és del tot necessari un pacte transversal per l´Educació, que posi l´Educació en primer terme i que pugui ser assumit de manera generalitzada. Resulta lamentable que, a hores d´ara, es pugui estar encara discutint sobre qüestions elementals com ara la llengua del sistema educatiu, les llengües que s´hi haurien d´aprendre, la incorporació dels immigrats i la seua integració en el sistema, i un llarg etcètera. Mentre ens enfrascam en discussions maratonianes sobre aquestes qüestions, els valors imprescindibles perquè l´educació funcioni són sistemàticament negligits o bandejats.
Vivim en un món on la cultura de l´esforç ha estat deixada de costat a favor d´un paternalisme empobridor, que acaba generant criatures indefenses davant un món cada vegada més complicat. Per alguna raó, sembla que avui dia tot s´ha de donar pastat i mastegat, i si no just pareix que hem d´abocar els pobres infants a traumes més o manco insuperables. En general, la cultura de l´esforç va a la baixa, malgrat que constitueix l´única garantia que la gent es formi i que sigui mínimament autoexigent.
L´autoexigència tampoc no es troba gaire ben situada en el rànking de valors dins el nostre sistema educatiu. Com que sembla que algú ha convingut que és molt millor un món cooperatiu que no pas competitiu, no passa res si hom no assumeix la cultura de l´esforç i si un no és, així mateix, exigent amb si mateix. De la mateixa manera que, perquè un sistema democràtic funcioni, és imprescindible que tothom tengui clar que, a uns determinats drets, els corresponen –correlativament- uns certs deures, també hauria de ser igualment clar que un bon sistema educatiu passa per inculcar sentit d´esforç i autoexigència. És a dir, requereix posar per davant la capacitat autocrítica i la voluntat d´autosuperació. Afirmar que una persona només pot arribar fins a un determinat topall, encara que aquest resulti poc satisfactori, no porta enlloc. Els grans exemples vénen d´aquella gent que acaba sent capaç de fer coses molt per sobre d´allò que s´esperava d´ella. De gent, bàsicament, que sap convertir l´adversitat en oportunitat, i que mai no tira la tovallola quan se sent desbordada.
Per inculcar aquests valors, que a futurs han de ser d´una grandíssima rendibilitat social, fa falta, ara més que mai, un pacte per l´Educació, que la situï al nivell que li correspondria. Ah! Ha de ser un pacte a nivell de les Illes Balears. No acab d´entendre per què el Ministre d´Educació i la portaveu de l´oposició al congrés dels diputats estan parlant de fer un "pacto nacional" per l´Educació, quan les competències, almenys a les quatre comunitats autònomes de la nostra nació històrica, estan en mans pròpies, i no de l´estat. D´un pacte més ampli, a nivell de tota la Unió Europea, d´aquest bell somni, de moment encara ningú no en parla. I no és precisament cap bon senyal...
