Socialisme mal entès (o no)

Enguany que fa vint anys de la caiguda del Mur de Berlín (fet històric que, com ja he apuntat d´altres vegades, per mi suposa el principi del segle XXI), potser seria bo reflexionar sobre les coses que encara no hem entès en relació a aquell esdeveniment. Els fets canvien els significats i no hi ha semiòtica que es pugui resistir als canvis històrics de gran abast. Aclarim-ho: després de la caiguda del Mur, socialisme ja no significa el mateix que abans. I se´m dirà que «socialisme» volia dir una cosa a l´oest i una altra a l´est. O, fins i tot, que no té el mateix significat segons dins quin sintagma ho situem. Per entendre´ns, que no és igual trobar el terme socialisme dins la seqüència «Partit socialista obrer espanyol» que trobar-lo dins la seqüència «Socialismo o muerte», escrit en un mural de L´Havana. És veritat, però toca matisar-ho. Per començar, perquè abans de la caiguda del Mur varen existir corrents importants dins el socialisme europeu que consideraven l´existència d´una certa variabilitat en allò que hi havia a l´altre costat del Teló d´acer. Aquest és un gran drama, un drama de dimensions colossals i potser encara no estam prou preparats per parlar-ne obertament. Crec que faríem bé de no defugir-lo.
Escric tot això perquè patim un govern espanyol que alimenta, ara no a l´altre costat de cap mur, sinó a l´altra riba de l´Atlàntic, un populisme que presenta una arrel fonda en els fracassos de l´època de la Guerra Freda. La familiaritat, la bona relació, el bon rotllo de Zp amb un personatge com Hugo Chávez Frías encara aconsegueix d´esparverar-me. Pel que significa cadascú dels dos. El drama de Veneçuela és que el règim s´està carregant les classes mitjanes i, per tant, està abocant el país al desastre (fet absolutament visible, tant des de la distància, com, sobretot, des de la proximitat, i que es pot analitzar fàcilment a la llum de l´experiència històrica). I no seria res si Zp s´anàs a abraçar amb qualsevol Tirano Banderas si després no l´espifiàs des d´un punt de vista econòmic. Però resulta –ai, las!- que la política econòmica que sembla seguir la intuïció erràtica de Zp va justament en aquesta mateixa catastròfica direcció.
Quan, de manera generalitzada, a la Unió Europea es considera que, en una situació de crisi econòmica com l´actual, per anar reflotant l´economia fa falta baixar els impostos, els brillants membres del govern espanyol, amb el seu cap al capdavant, decideixen que pujar-los va bé. I ho decideixen en nom de les «polítiques socials». Crec que serà la primera vegada des de l´inici de la Transició en què els sindicats trobaran que el govern de l´Estat s´equivoca i que allò que Zp considera «polítiques socials» seran justament polítiques antisocials. I, atenció a la dada!, resulta que han actualitzat més les seues consideracions sobre el socialisme els dirigents d´UGT o de CCOO que no els cappensants del PSOE! La cosa, francament, crec que no pot ser ja més surrealista. UGT i CCOO consideren que pujar els impostos no afavoreix les «polítiques socials», sinó que va justament en contra de les classes mitjanes i de les classes treballadores. Seguint el llenguatge tronat, podríem considerar, a fi de comptes, que allò que vol el proletariat és esdevenir classe mitjana. I allà on es viu mínimament bé, ho aconsegueix.
Podem observar, què acaba d´ocórrer a les eleccions a Alemanya. L´SPD, malgrat la proximitat, no va saber fer una lectura prou atenta sobre què ha anat passant al seu propi país. Ha intentat marcar amb polítiques ´d´esquerres´ (de la vella esquerra, diguem-ne) el govern de gran coalició amb la CDU d´Angela Merkel. I la conseqüència ha estat que l´SPD ha sofert una baixada espectacular a les últimes eleccions. I, correlativament, el Partit Liberal ha obtengut, també, un èxit sense precedents. Per què? La cosa és ben senzilla: perquè les classes treballadores –diguem-ho així– i l´àmplia classe mitjana alemanya troba que allò que cal fer és reactivar l´economia, fer que funcioni fluidament, generar llocs de treball, generar riquesa... i baixar impostos, aprimar l´estat... A tot Europa els dirigents saben llegir amb una certa correcció els signes del temps. Però a l´Estat espanyol, amb la mirada més posada sobre Caracas o Tegucigalpa, encara pensen que el catecisme del fracàs pot funcionar perfectament. I s´afanyen a aplicar-lo. Com si, quan els ciutadans de l´Alemanya de l´Est avançaven amb la mirada clara i la consciència ferma, cap al Mur, per enderrocar-lo, el cor els hagués fallat i haguessin tornat endarrere, cap a la foscor i la misèria.