Vanity Fair a Can Domingo

I si haguessim de puntualitzar, parlaríem d´inici de tardor als luxuriosos jardins gastronòmics de Can Domingo, quan l´estiu plega veles i altres temps de caire tardorenc –temps de magranes– arriben per a felicitat dels nobles i exquisits, i desgràcia –enorme desgràcia difícil de superar– per gent de segon ordre que només somia amb el sol.
En quella nit setembrina, acomiadada la temporada llarga i tensa, el clima psicològic era l´adequat i era el just. Perfecta harmonia de totes les coses, l´evocació del poeta, gal·lès i del XIX, semblava inevitable: Oberta la nit / Es tanca l´estiu / Lluna sense marge / De mica en mica, elles, les dones /entren a escena / i l´espectacle comença / Tardor i la festa / és de sensualitat manifesta... Tot implica una suavitat de sentiments mentre els plats –la carn, el peix– arriben a taula i la companyia femenina, que és excel·lent, mostra afectivitat i somriures discrets. Mònica i l´altre dona, també del Sud, aporten una lleu perfecció de carnalitat evident que podria desencadenar la passió, però mai arriba la sang al riu. Ens arriba, però, l´humitat nocturna i noctàmbula de paisatge que vol ser octubre i de pluja necessària. Necessària i desitjada. S´hi detecta després perfum i aire d´intimitat que impregnen el jardí, l´exterior d´arbres i flors mentre les dones fumen i parlen amb gent d´origen irlandès, i tot s´esdevè lent, amb la pausa imprescindible d´aquest inici de tardor tot luxe, glamour, i ¿per què no?, una mica de fashion a l´estil i portada Vanity Fair.