Una passa enrere (Marián SUÁREZ / Diputada d´ExC)

Amb ocasió d´una trobada entre associacions i institucions per debatre sobre la necessitat a Eivissa de l´apertura d´una oficina d´estrangeria a l´illa, un dels assistents, valuosa persona molt compromesa socialment, va assenyalar que «lluitam per a una cosa tan contradictòria com una oficina d´Estrangeria en comptes de fer-ho pels drets dels immigrants». Així posava de manifest, amb bon criteri, que les forces que s´haurien d´estar emprant per aconseguir que els immigrants esdevinguin ciutadans i ciutadanes de ple dret les estàvem esgotant en aconseguir el que havia de ser d´obligat compliment per part de l´autoritat competent: posar els mitjans perquè les persones nouvingudes puguin complir amb els deures que l´administració els exigeix per regularitzar la seva situació. Aquesta contradicció s´ha expressat durant la setmana passada amb tota la seva cruesa. D´una banda, a Eivissa s´inaugurava la tant reclamada i necessària oficina d´estrangeria. Tothom, representants de les institucions, de la Plataforma per la Convivència, sindicats i partits polítics expressàvem la nostra satisfacció perquè es fes realitat aquest objectiu llargament reivindicat. Però, d´altra banda, i tant sols un dia després, al Parlament Espanyol, els vots del PSOE, Convergència i Unió i Coalició Canària donaven llum verda a una nova reforma de la llei d´estrangeria. Aquesta modificació, la quarta des de la seva promulgació, suposa «un canvi de la normativa a la baixa pel que fa a la garantia de drets i reforça la percepció de l´immigrant com a mercaderia». Aquesta valoració, amb la que estic d´acord, ha estat expressada per la Comissió Espanyola d´Ajuda al Refugiat, Cáritas i la ´Red Acoge´ en un comunicat emès el passat dijous i al qual s´han unit també la Coordinadora d´ONGs per al Desenvolupament i USO.
Coincideixo amb els que consideren que són 4 els aspectes més polèmics d´aquesta reforma: l´augment de 40 a 60 dies del tancament als Centres d´Internament per a Estrangers, la limitació del reagrupament a la família nuclear i ascendents majors de 65 anys, l´expulsió dels sense papers víctimes de violència de gènere si no demostren els maltractaments i la imposició de multes de fins a 10.000 euros per afavorir l´estància d´un immigrant en situació irregular. Altres qüestions bàsiques com l´accés a l´empadronament, el dret a l´educació, a l´habitatge, als serveis socials i sanitaris bàsics o l´accés a la justícia gratuïta també queden «tocats».
Però si criticable és el contingut de la reforma, absolutament desafortunat és el moment elegit. No és casualitat que aquesta s´abordi justament en la situació de profunda crisi econòmica que estam patint; les organitzacions esmentades arriben a dir que la reforma és, en realitat, «una resposta a la crisi». Triar aquesta conjuntura sembla un autèntic despropòsit i irresponsabilitat que no vol veure l´efecte pervers que pot suposar: la identificació crisi econòmica-immigració i l´estigmatització de l´immigrant, especialment del qui es troba en situació administrativa irregular. Així mateix, fer aquesta reforma en temps de crisi demostra una notable manca de sensibilitat social perquè suposa ignorar (o no) que són els immigrants qui pateixen, entre altres, les conseqüències de la crisi amb més intensitat.
A la intervenció al Parlament per defensar la proposició no de llei que el PSOE i EXC havíem presentat conjuntament perquè s´obrís una oficina d´estrangeria a Eivissa, vaig afirmar que esperava que els arbres de l´Oficina d´Estrangeria no ens impedeixin veure el bosc de la reivindicació dels drets de les persones immigrades perquè siguin ciutadans i ciutadanes de ple dret. Continuo pensant el mateix però, lamentablement, la realitat i el temps no em donen la raó.
El projecte de reforma de la llei continua la seva tramitació parlamentària al Congrés de Diputats. No tinc gaires esperances que les esmenes presentades per l´esquerra (Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Republicana de Catalunya) siguin acceptades i es millori el text. No obstant això, deixo una reflexió per a qui vulgui escoltar en paraules de l´antropòleg Alejandro Miquel sobre la immigració en temps de crisi: «la crisi en els seus efectes objectius, però també en els percebuts i en els discursos polítics que l´acompanyen no ajuda a fer bufar vents favorables a la incorporació i normalització dels immigrants. Ben al contrari, justifica polítiques i mesures de dubtós terme democràtic, però també de dubtosa eficiència i eficàcia pràctica».