Et trobaré a faltar, Kinoto. Les nostres xerrades tots tres (en Pascual, tu i jo) els diumenges al matí, amb el diari davant, un bon cafè i algun dels teus llibres ´anarcos´... El teu somriure picaró quan et renyàvem perquè demanaves un croissant per esmorzar... Els teus exaltaments, els teus emprenyaments, els teus dies foscos i els alegres...
No t´agradava la idea de fer-te gran. I quan et queixaves que et feia mal això o allò, jo et deia que igual et trobaves malament pel temps (el mal temps, clar, la humitat, tot allò que normalment es diu per dir) i tu responies: «Sí, el tiempo que hace que hemos nacido» (amb el teu deix argentí, tu que eres tan eivissenc), i et quedaves tan ample.
Aquests dies llegeixo i sento dir moltes coses, Kinoto: «Era tot un lluitador», «era un gran artista», etc. etc. I tot és veritat. Però jo només sé que a mi se m´ha mort un amic, que ja no podré discutir amb tu sobre qui paga l´esmorzar, que no et trobaré a l´estanc xerrant amb en Pep, que ja no et sentiré a parlar de l´últim partit del Barça, que no et veuré dibuixar a bolígraf en els tovallons de paper del bar...
Mentre escric aquestes paraules, em porten una canya i penso en un brindis, especial per a tu: Terra i llibertat, Kinoto! Terra i llibertat, estiguis on estiguis.
