80 anys no són res (Toni TOCA)

Vuit dècades, malgrat que puguin marcar el pas del temps –terratrèmol, també lleugeresa– són a penes un sospir. I aviat un centenari que gaudirem com cal. Però de moment, Montse Labèrnia, es limita a fruir, i quasi en plena joventut espiritual i a pulmó obert, dels seus primers vuitanta anys, fets poc a poc, pam a pam, com l´artesà al seu casalot privat treballa la matèria que finalment esdevé objecte per al luxe, per l´artesania tan popular i accessible a tot el món. I accessible al món és la Montse des dels llunyans primers anys seixanta, quan en companyia de Maurici desembarcaren a una illa encara pre-hippy i una mica beat. Familiar i per desenvolupar, Eivissa aplegava elements gastronòmics/culturals que captivaren als aleshores desconeguts viatgers arribats de Catalunya, terra excel·lent malgrat els insults de periodistes paranoics. De mica en mica, Montse féu camí entre nosaltres. I a l´interior de Dalt Vila s´implicà de ple dret en l´odissea anomenada ´L´Amfora´, discoteca de concentració jazzística i clima tan suggerent com seductor. Un èxit, veritat, estimada? Llavors arribaria ´Mida´, mobles d´especial disseny i establiment del que tota la progressia de l´època es transformà en fidel client. Temps eren temps. I ´Arteca´, només la música del jazz sota un clima absolutament cinematogràfic –una de les ferms passions de la Montse–, inevitable estació de copes, encontres i desencontres sentimentals. O tal vegada no. Qui sap. Ara avui entranyable festa a la vora de paelles i gots de vi. Perfecte.