Nous catalanoparlants que s´organitzen (Bernat JOAN i MARÍ / Dirigent d´ERC)

Vivim en una comunitat lingüística minoritzada (la més potent de les minoritzades, com a mínim a Europa; però minoritzada a fi de comptes), amb una llengua (el català) que, malgrat ser parlada per més de nou milions de persones, no compleix totes les funcions socials que corresponen a una llengua plenament normalitzada. Que el català sigui una de les llengües mitjanes d´Europa no implica, per exemple, que el tenguem garantit a la justícia, o a la sanitat, o que se´ns hi atengui, amb una mínima seguretat, a la comissaria o a l´empresa privada.
Vivim, així mateix, a vàries comunitats autònomes que han rebut, durant aquests darrers seixanta anys, una quantitat extraordinària de nouvinguts. En una primera tongada, la majoria procedien d´Espanya i eren hispanoparlants. Avui en tenim d´arreu del món, i parlen devers tres-centes llengües diferents. La majoria de les persones que viuen entre nosaltres que no han nascut als Països Catalans, emperò, tenen l´espanyol com a primera llengua. Així mateix, l´espanyol (o castellà) és llengua oficial a les illes Balears, Catalunya i el País Valencià, en tant que llengua oficial de l´estat (fet que complica encara més la integració dels no catalanoparlants dins la nostra societat).
El manteniment del supremacisme nacionalista castellà a l´Estat espanyol passa per la descohesió, en la mesura en què sigui possible, de la societat catalana/valenciana/balear. En la mesura en què la nostra societat romangui dividida, posem per cas, per qüestió de llengua, el supremacisme nacionalista espanyol tendrà la partida guanyada. Si aconseguim desfer la descohesió dins la nostra societat, la divisió interna, aconseguirem també, amb molta més facilitat, acabar amb el supremacisme nacionalista.
Per això hi ha tant d´interès, en determinats mitjans polítics i mediàtics espanyols, per fer d´altaveu a qualsevol castellanoparlant que consideri que algun dels seus suposats drets han estat vulnerats. Fins i tot s´actua sense cap mena d´escrúpol utilitzant infants per a aquesta finalitat, o cercant amb una mena de ràdars socials de gran eficàcia qualsevol rebotat o ressentit contra les institucions pròpies per escampar les seues reivindicacions pertot arreu. A l´època de la República, ja es va assajar –no amb tanta virulència com ara, per cert – l´estratègia d´utilitzar els forasters contra l´autonomia de Catalunya. Com que aleshores liderava el desori Alejandro Lerroux, fins i tot d´aquesta estratègia se n´ha dit lerrouxisme. Avui, malauradament, el lerrouxisme torna a la càrrega, amb la intenció de descohesionar tant com sigui possible la nostra societat.
Resulta evidentment molt greu que els lerrouxistes parlin per tots els castellanoparlants (o, de vegades, fins i tot per tots els no catalanoparlants). Com si tothom que no és catalanoparlant d´origen hagués d´estar en contra de la normalització de l´ús de la llengua catalana.
Davant aquesta més que evident falta de respecte, ja hi comença a haver sectors importants de castellanoparlants (i d´altres no catalanoparlants) d´origen que reclamen respecte i que fan sentir la seua veu. Aquest cap de setmana passat s´ha presentat a Eivissa –de la mà de l´Ateneu Popular d´Eivissa, a qui hem de donar la benvinguda dins la societat pitiüsa– l´associació Amb Veu Pròpia. Aquesta associació és formada per nous catalanoparlants (és a dir, gent que ha après català de gran, com a conseqüència d´una decisió pròpia) que no accepten de cap de les maneres que l´anticatalanisme usurpi la seua veu. La gent d´Amb Veu Pròpia estan a favor de la plena normalització de la llengua catalana, del seu ús habitual i de la seua defensa sense complexos ni autocensures. El català no és la llengua dels seus pares, ni ha sét la seua primera llengua, però han decidit que sigui la llengua dels seus fills. Tenen diversos nuclis organitzats al Principat de Catalunya, i un a la ciutat de València.
Són l´expressió d´un col·lectiu, els nous catalanoparlants, amb unes característiques que, encegats per la desinformació ambient, podrien sorprendre´ns: per exemple, hi ha un trenta per cent dels ciutadans dels Països Catalans partidaris de la independència de la nostra nació que no tenen el català com a llengua materna. Queda clar, per tant, que aquells que clamen contra el català en nom dels castellanoparlants, sistemàticament, fan trampa.