Boluda o el ´chorreo´ (Toni ROCA)

En hora feliç i oportuna un tal Vicente Boluda –res a veure amb les meves amigues valencianes, cal dir-ho–, sembla que president del Real Madrid, quan de jugar contra el Liverpool i el Barça es tractava, no dubtà a qualificar la cosa com una mena de chorreo. Com aquell que diu, arribar i moldre. Arrasar i enviar a l´infern de l´amarga derrota primer als anglesos i, llavors, a l´excel.lent gent blaugrana. Era el seu somni, la seva presumpció, la seva provocació de fatxenda de quarta categoria. Pura mediocritat de personatge aixecat a la presidència blanca per un pur joc d´atzar. Després, brutal i forta, arribà la realitat, el pur sentit de la realitat que, com la mort, és irreversible. Els nois de Liverpool en la pràctica es passaren per la pedra a l´equip merengue. Fou l´humiliació total. I el ridícul blanc inevitable. Bastonada i més bastonada. Després va passar el que va passar. I els sis gols rotunds del Bernabeu sonaren com sis campanades a la mateixa Puerta del Sol i, per extensió, a la Cibeles. En Boluda s´ho va menjar amb patates i de la seva cagalera encara es parla a la capital del Regne i altres probables rodalies Tot això, tots aquests esdeveniments passaren pel meu capet culer quan Puyol –generosa cabellera al vent–, a la nit de Roma città aperta, com diria Rossellini el diví, aixecà la copa d´Europa tant generosa com estèticament lletja, horrible. Però poder guanyar-la produeix una alegria només comparable a passar una –o 17– nits amb la Carla Bruni. Sí, don Vicente, eo, eo, eo, esto es un chorreo.