Primavera i violència (Toni ROCA)

Tenim (i tindrem, que la cosa no s´acaba aquí i queden dies encara per tancar el cicle) una primavera llarga i difícil. Violenta. Amb tota mena de turbulències quasi impossibles de preveure. «Aquesta -digué el tècnic, el meteoròleg- serà una primavera fresca». I el personal, sempre sensible a la manca de sol i horroritzat davant un probable escenari d´hivern total, escoltava l´especialista amb la por al cor, a l´ànima, i per tot arreu, com animalet bellugadís al límit de trencar-se en mil bocins, que la gent en sentir parlar de pluges i humitats es queda, si més no psicològicament glaçada com la neu a Lapònia. Per exemple. Però que aquest sector ample de la nostra societat sembla ignorar que no és el mateix fresc que fred. I ara per ara parlam de primavera fresca, que no freda. D´altra banda, i la cosa té la seva importància cabdal, les indubtables irregularitats del temps nostro -i no gosaria ara parlar de canvi climàtic- ha provocat que als darrers deu o, tal vegada, quinze anys, en la pràctica no haguem tingut primavera. D´un llarg hivern de tempestes aterravem de sobte i sense a penes interferències al paisatge de la calor i de l´estiu més inevitable. Al pas del temps, en les evolucions ignoro si correctes, per un llarg camí d´entrebancs, havíem perdut la primavera, fins el punt de quasi no tenir notícies d´ella. Enguany la cosa, i de manera qualificada de radical, ha canviat. I després de molts anys gaudim d´una primavera -l´estacio més inestable de totes- com feia temps, molt temps, que no teníem. La sorpresa, el cop ens ha agafat sols i en pilotes. Llavors, el desconcert i la ràbia. Tranquils, no passa res.