Fins a cert punt, trob encertat que es celebri el Dia de la dona treballadora per tal de recolzar les dones que pateixen potser perquè estan
envoltades de familiars egoïstes i malcriats i d´una societat de vegades injusta.
Però que s´hagin de llegir certs articles dedicats al dia en qüestió, això ja se´m fa una mica més difícil de païr. Em primer lloc em refereixo a l´article de la senyora Domínguez: em sap mal dir-li-ho, perquè és segur que ho va escriure amb bona intenció, però fer ironia sobre l´esclavitud d´una dona en un diumenge, ni li veig la gràcia ni trob que sigui profitós per a ningú. Ho consider del mateix mal gust que fer ironia sobre el maltractament físic. Posats a escriure un article en aquest dia, potser hauria estat més encertat dedicar-ho a recolzar les dones que lluiten cada dia per fer partícip a tota la família de la feina a la casa.
El segon article és el del senyor Miguel Ángel Riera. No em sembla que enaltir una persona per sobre d´una altra prenent com a referència el seu sexe sigui el camí. Sento vergonya aliena cada cop que escolto o llegeixo referències a la condició innata de la dona per treballar o a la capacitat que tenen les dones de portar endavant tasques per a les quals els homes no estan capacitats.
Quina manera de despreciar els homes i de fer sentir a la dona que ha de seguir endavant amb tot el pes de la família i de la casa. Entre adulacions i lloances, el senyor Riera obliga la dona i allibera l´home.
Crec que hem arribat ja a una generació en la que necessitem normalitat i naturalitat, considerant totes les ajudes per part de l´administració i de la societat a les dones que ho necessiten, però en la que no s´ha d´enaltir la unitat de les dones exclusivament sinó la de tota la societat i les administracions.