Josep Costa Rosselló: «L´adoctrinament és a la inversa»

—No gaire, devers set minuts. Em va telefonar a principi de la setmana passada. Primer em va cridar una assessora seua per sondejar-me una mica. I passades unes hores, em va telefonar ell.

—I què et diu?

—Em va explicar el projecte i que volia fer una candidatura molt transversal, en què hi hagués gent de totes les ideologies. Realment, em va explicar que la seua prioritat era la de restablir la normalitat democràtica, és a dir, que Catalunya sigui governada per qui triï la gent.

—Com estava?

—Pens que amb ple sentit de la transcendència del moment, i del tot determinat a defensar allò pel qual la gent l’havia votat.

—A les classes de Ciències Polítques parlau del que està passant?

—Evidentment que en parlam, precisament les assignatures que jo faig tenen molt a veure amb els fonaments filosòfics del Poder i de l’Estat. A la història del pensament polític, el fet de discutir i justificar el poder de l’Estat ho és tot. En el que està passant aquests dies, podem trobar mil exemples que et permeten il·lustrar el que els grecs ja discutien en les seves aportacions a la filosofia política.

—Som un estudiant d’una classe teua, i un matí et dic que no entenc res...

—Des de la perspectiva de la Teoria Política, estam en un moment fundacional del que és el poder polític. Estam discutint allò que discutien els grecs o els clàssics, quan es preguntaven per què ha d’existir un poder polític que ens governi, i en quines condicions aquest poder que ens governa és legítim, i quin és el nostre paper dins la societat com a persones que, teòricament, naixem lliures i iguals en dignititat i en drets.

—L’Estat assegura que és el Parlament que actua il·legalment.

—Perquè l’Estat no admet aquesta situació en què s’estan discutint els fonaments de l’Estat mateix. El Govern espanyol diu que hi ha un Estat, i que s’han de complir les normes desenvolupades en base a aquest Estat, en base a aquest ordre establert. Per a l’Estat, no s’està qüestionant res de previ i fora de l’Estat mateix. Però la qüestió principal és que som en el moment que ens hem de respondre a la següent pregunta: es pot governar una societat en contra de la seva voluntat? I en aquest sentit, hi ha un gruix de gent, molt sòlid i nombrós, que no accepta ser governada com ho ha set fins ara.

— S’han comès errors des del front independentista?

—Pens que s’ha confiat massa en l’ideal de l’Europa democràtica, en què es pensava que no es podria emprar mai la força contra un moviment cívic, democràtic i pacífic, i que, per tant, es va pensar que la seva voluntat seria respectada en qualsevol circumstància. Pens que va ser una ingenuïtat pensar que Europa hi seria per impedir que l’Estat empràs la força finalment. Pens que ningú pensava que l’Estat no tendria aquest instint autoritari i violent, però sí que es pensava que si es donava, hi hauria una resposta clara en contra i es castigaria.

— Explica’m l’1 d’octubre políticament.

—L’Estat havia de demostrar autoritat per damunt de tot. L’autoritat que va perdre el 9-N, quan l’havia prohibit i s’acabà celebrant sense que passàs res. Per això, va voler impedir dies abans el referèndum, va provar d’impedir que hi hagués urnes, col·legis, pàgines web... Hi va haver detencions dies abans. La demostració d’autoritat era la seua prioritat màxima. I a pesar de tots aquells intents, davant el fet que el dia 1 d’octubre obrissin els col·legis, i que hi hagués una massa de gent per votar, a l’Estat no li va quedar altra que desplegar la força, per seguir prioritzant l’autoritat per damunt ja de la mala imatge que pogués donar. Si s’hagués preocupat per la imatge, no hauria anat als col·legis electorals del president Puigdemont, on hi havia totes les càmeres i els periodistes. Això, una vegada no es va impedir votar, es va fer amb plena consciència: i tot, per demostrar autoritat.

—L’Estat buscava les imatges de violència?

—Sempre les hauria volgut evitar, però arribats al punt que es veuen tots els col·legis oberts, se’t presenta un dilema dramàtic: deixar fer i quedar sense autoritat, o bé, fer una cosa que no serà entesa per molta gent i crearà un rebuig molt gros. I un estat, segurament, sempre prioritzarà l’autoritat, per davant d’altres consideracions.

—Votares?

—Sense cap problema i amb total tranquil·litat. L’Estat no tenia la capacitat operativa d’impedir votar a tot el territori, i el que es va fer va ser una selecció simbòlica dels llocs on havien de votar els càrrecs electes, i una selecció aleatòria d’altres col·legis per maximitzar allò que es buscava: que la gent no anàs a votar.

—Les imatges em van impactar. Però a més dels civils, també he pensat en les persones davall l’uniforme.

—És la seua feina. Diferent és qui dona l’ordre. Hi ha vídeos en què es veuen policies que es qüestionen si han de fer el que els diuen que han de fer. Diuen: «Hi ha molta gent, vols dir que hem d’entrar aquí a sac?». I, finalment, reben l’ordre que sí.

—Una persona que no viu a Catalunya sap què hi està passant?

—No, perquè els mitjans de comunicació estatals no donen les dos versions. La majoria ha pres una posició bel·licosa i han tancat files amb una única versió. Se n’ha parlat molt, i s’ha fet molta demagògia de l’escola i dels mitjans de comunicació a Catalunya, i de l’adoctrinament, però realment és a la inversa, l’adoctrinament és a la resta de l’Estat. A Catalunya hi ha totes les versions, s’hi veuen totes les televisions, també les estatals i s’hi llegeixen tots els diaris. A la resta de l’Estat, no.

—Què està passant ara mateix?

—Estam davant d’unes eleccions i, per tant, estam en una situació de certa treva, a l’espera dels seus resultats, que es veuen com el més pròxim que tendrem mai a un referèndum bilateral, en haver-les convocat l’Estat. L’únic argument que li queda a l’Estat és guanyar-les, per tal de veure’s avalat en les seues decisions i actuacions. Però si les perd, té una repercussió molt pontent.

—En Carles Puigdemont s’ha equivocat en algun moment?

—Si fas el que la gent t’ha votat per fer, és difícil dir que t’has equivocat o no. La democràcia es basa en el principi que la gent té raó, però no en el principi que la gent és infalible. Ser fidel al programa no es pot qualificar d’error. El problema de fons és que és inaudit que algú pugui estar a la presó per complir el programa electoral que la gent ha votat. Això sí que és un error, condemnable i moralment rebutjable. Evidentment, els polítics han d’estar sotmesos a les lleis i als jutges quan cometen delictes. Però fer el que la gent ha votat, no pot ser mai un delicte.

—En M. Rajoy s’ha equivocat en algun moment?

—Pens que sí, perquè la resposta de l’Estat ha set contrapruduent en la contenció de la qüestió. Quan ell mateix diu que ha hagut de prendre decisions que no volia prendre, està dient que no ha fet el que esperava i volia fer. A més, en casos com Canadà o Escòcia, si s’arriba a fer d’una manera semblant a Catalunya, l’Estat tenia certament les de guanyar.

—Hi ha presos polítics?

—Evidentment que n’hi ha. Quan la gent està a la presó per intentar complir un programa electoral que la gent havia votat, no hi ha res de més polític que això. La gent està a la presó, estrictament, per fer el que hi havia en el programa, que ningú va qüestionar ni va trobar il·legal. El seu únic ‘delicte’ és fer allò que va dir que faria si guanyava les eleccions, i les va guanyar.