—Troben el meu cadàver dins el maleter d´un cotxe. Et telefonen a la matinada... Què passa?

—Bé, si fos un cos fresc, el metge forense faria tota la feina. Si ja està una mica descompost, i ja és difícil identificar-te per les empremtes o les dents, per exemple, em trucarien per veure si el cos és d´un home, d´una dona, l´edat... Però és clar, tot depèn del que trobem, perquè si només trobam uns pocs ossos, el primer que cal saber és si són humans o no.

—Arribes i et poses la granota blanca.

—Sí, però abans documentaré la telefonada i l´hora. Després travessaré el cordó policial i m´hi trobaré detectius i la policia científica, i una vegada reunits, em mostraran el lloc del crim... Bé, no sempre ha de ser un crim, potser és un suïcidi, una mort natural. Però si et trobam dins el maleter... Aleshores, vestit amb la granota blanca, una malla per al cap, unes sabates amb una sola identificativa per tal de no mesclar-se amb possibles petges, dos guants i una màscara, documentaré amb fotografies tot l´escenari i faré un croquis de com estàs posicionat. A vegades, la posició ja diu moltes coses, i pot indicar si t´has començat a descompondre allí mateix o en una altra banda. La roba dona informació també, la posició dels braços també és important, si estàs emmanillat, fermat... També cal incloure altres elements, dels quals ja s´encarrega la policia científica, com ara fibres o fulles d´arbres, sediments, pol·len. Imagina que tens restes de fulles que no pertanyen a cap arbre de la zona, per exemple, això pot indicar on s´ha efectuat el crim...

— Ja som al dipòsit o no encara?

—No, la recollida d´aquestes evidències es fa a l´escena encara...

—Quan sigui al dipòsit, m´avises, perquè en el meu cas, tenc mig cos descompost i mig no...

—Això és possible. Perquè a vegades tens una part momificada i d´altres no. Per exemple, el calçat pot influenciar la descomposició dels peus, o la feina dels bacteris de l´estómac pot alterar-ne el procés. Una vegada documentat i fotografiat tota l´escena, ja podem treure´t ordenadament. En aquest sentit, és molt important com anam empaquetant les restes. La pelvis, per exemple, és molt important, perquè ens indica edat i sexe. El crani també ho és per cercar-hi traumatismes.

—Com distingeixes un traumatisme fet amb un pal de golf o un tac de billar?

—Això ja es fa al dipòsit. Allí cal fer un inventari de tots els ossos i com estan conservats, i realitzar el perfil biològic. En aquest cas, tot depèn de si sabem qui ets o si no. Hi ha molts casos de desapareguts que, a partir de la base de dades, podem delimitar les possibilitats per identificar-te. En el cas del traumatismes, la primera pregunta és saber si és post mortem o ante mortem, perquè entren factors com el possible trasllat de les restes fins al lloc de l´escena on t´hem trobat o els animals que poden haver-te provocat alguna fractura. Per exemple, en el cas dels incendis és cabdal saber si els traumatismes són anteriors al foc o posteriors, perquè és un indici clar d´un possible crim o d´un accident. Si es determina que és ante mortem, hem de veure si és arran d´un cop, d´una bala o d´algun objecte tallant, per exemple. Ara bé, en el cas d´un cop, és molt complicat saber quin és l´objecte, si un pal de golf o de billar, o un martell... En el cas de les explosions, també els traumatismes són ben específics.

— Com els casos que investigues de la Primera Guerra Mundial?

—Exacte. Realment estudiam aquests casos per identificar-los a partir de l´ADN i, per tant, no cal treballar els traumatismes. Però pensa que són restes que han estat enterrades cent anys, per tant, poden presentar fractures del mateix soterrament. En el cas de les explosions, a vegades podem detectar amputacions o fractures múltiples.

— Com és que estudies restes de la Primera i Segona Guerra Mundial?

—Tenim un contracte amb el Ministeri de Defensa, i ens envia arreu per estudiar restes de soldats i identificar-los.

— Estic pensant: el govern britànic us contracta per identificar els seus morts, i aquí, el govern espanyol posa entrebancs per identificar les restes de la Guerra Civil...

—Sí... és un contrast. Els EUA tenen tot un equip per identificar soldats caiguts arreu del món. En el cas del govern britànic, no fa excavacions, però si hi ha una descoberta, tenen l´obligació d´intervenir-hi. En tot cas, pens que la primera cosa és dignificar les restes de cara als familars. Per a mi, això és el més important en tots els casos en què treball, sigui del bàndol que sigui.

— La mort ens iguala...

—Exactament. En aquest sentit, quan treball amb restes de soldats, no m´afecten tant els ossos, com els efectes personals que vas trobant, perquè són els que en ressalten la personalitat. Pensa que són gent molt jove, i trobam la roba, cartes d´amor o bitllets d´anada i tornada en tren, per anar a casa...

— T´afecten a la vida tantes restes?

—La meva feina és molt agraïda en el moment que podem donar informació als familiars i, d´aquesta manera, poden passar pàgina, descansar... Donar-los resposta és molt important. Des del primer moment que vaig començar a treballar amb restes, vaig tenir molt clar que el que feia era ajudar-los. Record un senyor d´edat que es va trobar en un jardí... Ja estava molt descompost, i en treure´l, em vaig demanar per dins que què feia allí... Però el vaig mirar i li vaig dir: "estic fent això per tu". Havia desaparegut, i per fi els familiars pogueren descansar, i a pesar de saber que era mort, representa un consol.

— Has tractat amb restes òssies de totes les èpoques, des de la prehistòria, fenícia, romana... Com veus tu la mort?

—No hi pens gaire... crec que només tenc clar que no vull ser enterrat. Quan era petit pensava que estaria bé convertir-me en una mòmia congelada com les que s´han trobat als Alps. Pens més en el que sentiran i com es quedarà la família. El que provocarà la meva mort en la gent que queda. Sobre els enterraments, actualment n´hi ha de molts tipus diferents. Per exemple, ara estan de moda els ecològics, que cerquen que el teu cos es converteixi en un arbre...

— Com per fer compost?

—Exacte! Després, als EUA hi ha la possibilitat de ser enterrat com una mòmia egípcía amb piràmide i tot...

—A Las Vegas, segurament..

—Potser... La veritat és que he vist de tot. Després hi ha la criogènia o, per exemple, uns velatoris com si fossin un McAuto: tu vas passant amb el cotxe per davant del mort que descansa en una vitrina... A mi m´agrada molt estudiar els costums funeraris. En moltes cultures, la mort és una gran celebració i alegre. La por de la mort és molt de la nostra cultura.

— La mort es viu diferent arreu.

—Totalment, arreu del món varia. I en el futur, canviarà més encara. Ara ja hi ha una tendència cap al món virtual en què pots simular parlar o interactuar amb els teus morts, com una mena d´holograma. En tot cas, sempre és important tancar el cercle, i no sempre és fàcil. A mi els cementeris m´agraden molt. A Oxford, per exemple, que és on visc, la gent va a fer pícnics o amb el sandvitx per dinar al cementeri, i estant-hi es llegeixen els noms de les làpides, i d´aquesta manera, com una mena d´oració, la gent es recorda de la gent.

—Quan tornis a l´illa, feim un reportatge repassant la mort a les Pitiüses per èpoques? Ets qui més en sap...

—Ostres, fet! M´encantaria. La veritat és que trob molt important difondre la nostra pròpia història. Pens que és fonamental conèixer-nos bé, i tot el que pugui aportar, em fa sentir bé. Sempre tenc present aquest vessant, i ho tenc com un deure personal i d´investigador.