«El missatge no s´està quiet»

Aquesta és la pregunta que més m´han fet des que ´Mensaje al resto de los hombres´ es va publicar, i sempre contest: «Compra´t el llibre!» (riu). Crec que cada persona troba el seu propi missatge dins del poemari. També m´he adonat que el missatge, ni és un de sol, ni s´està quiet. És una cosa viva que, fins i tot per a mi, va canviant a mesura que el llibre és tocat per la mirada de l´altre. Però sí que puc parlar del missatge de partida, que està representat en la il·lustració de la portada, en la qual un caragol levogir ascendeix un pit femení. Hi ha un poema no inclòs en el llibre que acompanya aquesta il·lustració i que diu: ´Corona despacio/mis cimas/como si debajo/latiera aún/la herida´. Aquest és el missatge amb què el poemari arrenca: ves a poc a poc.

Què és un caragol levogir?

És un caragol amb la closca enroscada en el sentit contrari de les agulles del rellotge. És esquerrà. Un de cada milió de caragols terrestres són levogirs, per tant són un cas molt estrany, i més estrany encara és que trobin un caragol igualment levogir, és a dir, que es puguin aparellar. La il·lustració de la portada, que té aquesta lectura una mica amagada, vol mostrar com és per als que som una mica levogirs i giram en el sentit contrari de la majoria, viure, expressar-nos i trobar l´amor.

Quin home és el que no inclou el títol?

Contestar aquesta pregunta també seria autofiltració (riu), però et puc explicar que el fil conductor del poemari comença amb la mort del meu pare a una edat molt primerenca, i es nua en com aquest dol s´ha vist reflectit i reactivat en la resta de dols i absències al llarg de la meva vida, especialment en les relacions de parella.

Te´n vas d´Eivissa, i comences a escriure?

Mai he deixat d´escriure, des que tenia set o vuit anys. Però fins ara era gairebé un secret. El primer pas per mostrar la meva poesia va ser precisament a Eivissa, al taller que Ben Clark va impartir durant un any. Ell em va ensenyar una cosa molt important: un poeta ha d´aprendre a distanciar-se de la seva obra. A partir d´aquí, la idea de publicar es va convertir en una decisió, i la decisió en un somni complit als pocs mesos, gràcies a l´editorial Maclein i Parker, que m´ha donat la mà en aquest projecte amb un amor que mai deixaré d´agrair.

L´illa no et permetia escriure?

Eivissa ha set per a mi el lloc perfecte per escriure, sobretot els últims cinc anys en què vaig viure sola en una casa davant del mar feta de silenci. Els dotze anys que vaig passar a l´illa m´han marcat per sempre, a mi i a la meva poesia. ´Mensaje al resto de los hombres´ està, de fet, ple de sal. No obstant això, em faltava aquest àncora necessària per evitar la dispersió i baixar un projecte a terra, i això m´ho ha donat tornar a Sevilla i estar amb la meva família. Com t´explicava, escric des de sempre però mai havia sortit res del calaix. Tenc una crítica literària interior molt punky.

Com guanyes la teva punky interior?

Deixant d´intentar guanyar-la, deixant de lluitar-hi. El truc és agafar-la de la mà i treure-la a passejar amb mi. A pesar d´això, no sempre es deixa, i a vegades segueix uns determinats bioritmes que pens mai no aconseguiré desxifrar.

Record que escrivies cada dia els teus somnis.

Ja no escric els meus somnis, ara els acompleix. Segueix escrivint cada dia, no els somnis, però sí que tenc una rutina d´escriptura molt constant: em despert, em prenc un cafè i escric almenys durant mitja hora. Matín el que sigui necessari per posar l´escriptura abans i no després de la resta de tasques. Això fa que em desperti amb il·lusió encara que siguin les cinc de la matinada perquè sé que el primer que faré en el dia és el que més m´apassiona del món.

Quant de temps has estat escrivint aquest poemari?

Tota la vida. Va ser quan em vaig posar a recopilar poemes per presentar-los a algun concurs o trucar a la porta d´alguna editorial que em vaig adonar, per la meva pròpia sorpresa, que tots parlaven del mateix. El poemari portava escrivint-se anys i no ho sabia ni jo.

Com ha set el procés?

La majoria de poemes ja eren aquí, esperant feia temps. Alguns havien vengut a mi com una cosa inevitable, com una veu que et crida sense ser teva o com un vòmit. Sent que aquest llibre havia de ser dit, no era una opció, no era una cosa que jo pogués triar. Havia de passar malgrat jo mateixa. Una vegada que vaig recopilar aquests poemes i em vaig adonar que hi havia un llibre, vaig tocar la porta de Maclein i Parker i em van dir que sí. Vaig rebre el correu en pijama i vaig saltar, vaig cridar i vaig ballar durant 45 minuts seguits sense poder dir una paraula. La resta del procés ha estat més semblant a fer un puzle que a escriure: ordenar, buscar la bellesa i la coherència en el resultat final, dibuixar creant un diàleg entre text i il·lustració, i d´alguna manera posar en ordre també la meva història. Encara que com dic a la contraportada: «Cada vez que consigo ordenar mi pasado, la vida me trae más».

Has descobert coses de tu en regellir-te el llibre?

Potser el més important que he descobert de mi a través d´aquest llibre ha set que puc explicar-me la meva pròpia història d´una manera més amable, i això ha set gràcies sobretot a veure des dels ulls d´altres persones que m´han llegit.

Al poema, ´Mi boda´, et cases amb tu mateixa? Quines tres coses estan en aquesta llista de bodes?

En aquest casament no hi ha llista de noces. Però si hagués de dissenyar-la per a una entrevista, diria que la tres coses són confiança, literatura i creativitat. Perquè aquestes són les eines amb les que he après a ballar tempestes i que em mostren sempre el camí de tornada a casa. Gràcies a elles he pogut convertir un dolor en poesia i permetre que sigui tocat pel vent, la pluja i altres mirades.

Segueixes escrivint?

Sempre estic escrivint. Però és veritat que després de la publicació del poemari, el ritme s´ha fet més lent. Necessitava descansar. Ara dedic més temps a llegir i a promocionar el llibre, sobretot a Instagram (patriciaandrada.poesia) que s´ha convertit en una forma d´establir un contacte molt proper amb persones meravelloses que han arribat a la meva vida a través del llibre.

Tens més poemaris iniciats?

Tenc una llista de projectes creatius que em dona per a tres o quatre vides, poemaris inclosos. Veurem a quins els toca sortir a l´escenari d´aquesta.

També il·lustres el llibre: la Patricia il·lustradora és diferent de la Patricia poeta?

La Patricia il·lustradora té molts més problemes oftalmològics que la poetessa.