A final del segle XIX, l´any 1897, quan encara no havia acabat la guerra de Cuba i Filipines i Eivissa no sabia que un general que l´any següent moriria a la batalla del Caney havia nascut accidentalment a Eivissa, un registrador de la propietat valencià, Víctor Navarro Reig, s´instal·lava a l´illa, on romandria fins al començament de la següent centúria i aprofitaria per estudiar els nostres costums i reflectir-los en un llibre que veuria la llum l´any 1901 amb el títol ´Costumbres en las Pitiüsas´.

L´any 1901, l´illa comptava ja amb 30.000 habitants i Vila amb 6.200. Aquell any, un moviment ciutadà encapçalat per alguns noms il·lustres, volia enderrocar les murades de la capital perquè consideraven que eren cosa de pobles endarrerits i focus de brutor i infecció. No era un fenòmen aïllat. A moltes altres ciutats, com a Palma, s´enderrocaven les muralles que envoltaven les ciutats velles perquè aquestes poguessin crèixer: «...hoy dia, las murallas de Ibiza no sirven para nada; no nos defienden de nada; al contrario; la ciudad tiene falta de aire, luz y ventilación, higiene, limpieza, elegancia y comodidades, todo por culpa de ellas...». A final d´aquell segle varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat.

Tot i que els intents d´implantar el servei d´enllumenat public per part de l´Ajuntament de la ciutat havia començat a caminar, més malament que bé, a mitjan centúria anterior, com ja vàrem relatar en un article anterior, aquell any de 1901, la ciutadania es queixava de que els carrers de Vila i els seus ravals o barris estaven molt mal il·luminats, amb només uns pocs i tristos quinquers de petroli o sense cap llum a la majoria dels barris. Existia un projecte que preveia instal·lar un total de 800 llums però per això feia falta la fàbrica privada de llum que temps després seria una realitat empresarial a càrrec d´Abel Matutes.

L´any 1901 va ser també el de la col·locació simbòlica de la primera pedra del monument dedicat a Vara de Rey al passeig de s´Alamera, lloc de trobada que acollia balls i converses des de feia més d´un segle i on el jovent feia el que podia per entretenir-se: durant el mes d´agost, la premsa local recollia l´anècdota següent, que qualificava de gamberrada: «Anoche y á la hora en que más concurrido estaba el paseo de la Alameda, hubo algunos mozalvetes que € empezaron á cantar á grito pelado unas canciones de un verde tan subido, que no ya las señoras, hasta nosotros tuvimos que retirarnos...».

Mentrestant, el poble de Sant Joan patia una epidèmia de pigota i a Sant Carles un home moria d´un tret.

Aquell any, les dretes havien guanyat les tres eleccions que s´havien celebrat, tant les municipals com les de la Diputació Provincial. Ja aleshores les campanyes se celebraven amb bunyols i licors, tot i que el periòdic progressista La Union Republicana ho criticava: «...nada de discursos, nada de programas, nada de ideas convenientes al país; el más grosero materialismo impera en toda Ibiza».

L´any 1901, el port encara esperava les obres que començarien a principis de 1907 i canviarien la seua fesomia. Així i tot, les drassanes eren ben actives i a final d´any sortia cap a València un falutx de 100 tones que s´havia construït a l´illa.

A l´Arxiu Històric d´Eivissa (AHE) es conserven diversos exemplars de l´estudi de Víctor Navarro, tant a algunes de les biblioteques particulars que custodiam, com al nostre propi fons, i tot i que és una obra coneguda, he volgut rescatar per acomiadar-me d´una manera temporal d´aquesta secció, alguns dels paràgrafs més il·lustratius:

Mallorquins i eivissencs:

«Los mallorquines juzgan á los ivicencos como pueblo casi salvage, por lo menos en sus pasiones y en su carácter sanginario. Los de Iviza motejan á los de Mallorca de cobardes y groseros, y sobremanera egoistas. Excusado es decir que ni unos ni otros tienen razon...

Mas de una vez ha ocurrido el caso de llegar á Iviza forasteros impresionados por los informes que del país les había dado los mallorquines, y poseídos de verdadero terror, no se atrevían á separarse de los muros de la poblacion, persuadidos de que si se internaban por los intrincados callejones de la campaña, iban á ser víctimas de la ferocidad de los payeses; pero escuchad á un ivicenco, y él os persuadirá de que no hay en el mundo pueblo más hospitalario ni más afable. Coloquémonos en el punto medio de estos dos extremos y hallarémos la verdad...».

Omertà a l´eivissenca:

Ja hem contat en altres articles com quasi sempre que la justícia local incoava un expedient per investigar algun fet, les declaracions dels testimonis eren ambigües i poc concretes. No tenien per costum col·laborar amb l´autoritat judicial. Eren més d´arreglar les coses entre ells i a la seua. Víctor Navarro va escriure sobre aquest particular la següent reflexió:

«...es costumbre del país, arraigadísima, el rehuir toda inrestigación, ... El que oye un tiro, atranca la puerta y cierra la ventana. Si por acaso se encuentra en la calle y se cruza con otro, vuelve el rostro para no saber quien es. La misma víctima, si sobrevive y puede prestar declaracion, ignora siempre el nombre y las señas del agresor, y los motivos que le pueden haber impulsado á cometer el delito...».

Per il·lustrar i demostrar aquesta afirmació, que hem pogut constatar llegint alguns dels milers de lligalls que es custodien a l´AHE, l´autor explica un episodi que va passar a Eivissa un diumenge qualsevol:

«...todos los feligreses de la parroquia estaban en el pórtico de la iglesia esperando que sonase el último toque para entrar á oir la misa.

Promovióse un altercado entre dos mozos, arremolinóse la gente, y pronto uno de los altercantes cayó al suelo con el pecho desgarrado por el cuchillo de su adversario. Acudió la Guardia civil, hizo numerosas detenciones, se incautó del arma homicida, constituyóse el Juzgado, y comenzó á recibir declaraciones. Nadie sabia nada, nadie había visto nada, nadie podía decir á quien pertenecía el cuchillo. Ni el alcalde, ni los concejales, ni el secretario, ni el cura, ni el sacristán, ni el alguacil, ni ningun vecino de la parroquia. Era la negativa tan escandalosa, € que el juez, € indignado, inició un procedimiento contra todas aquellas autoridades locales, acordando su detencion, si en un término breve, que marcó, no deponían la verdad. € antes de expirar el plazo se hallaba el culpable convicto de su delito en poder de la justicia».

No sempre varen tenir tanta sort els jutges i no sempre els varen fer tant de cas.

Ara bé, una mica salvatges sí, però també honorables. Així ho reconeixia l´autor quan recuperava una anècdota:

«...D. Andrés Navarro, Registrador de la propiedad, al poco tiempo de llegar á Iviza € perdió un billete de cien pesetas sin poder precisar cómo ni cuando. Aunque con pocas esperanzas de buen resultado, anunciólo por pregon, y en la tarde de aquel mismo día, estando paseándose por el muelle, se le acercó un muchacho, quien despues de asegurarse de que era el Registrador la persona con quien hablaba, le entregó el perdido billete sin esperarse á recibir «les trobadures», ó sea la recompensa...». En aquells temps, a molt poques cases hi havia sous i molt manco un bitllet de 100 pessetes.

Els forasters

En un temps on la mobilitat no era cosa tan habitual i freqüent com ara, passava a tots els llocs que els que venien de fora, eren de fora encara que passassin molts d´anys. A aquest respecte Navarro escrivia:

« € forastero, € esta calificacion no la pierde aunque viva treinta años, y arraigue, y cree familia en Iviza, el qe no ha nacido e la isla. Forastero será hasta que se muera.» Això ja no passa. Fins aviat.