Contàvem la setmana passada una història: la de la desgràcia que va succeir al cantó de les Mentides del barri de la Marina la tarda del 12 de març de 1766. Immediatament després dels fets ja relatats, el jutge ordinari Raimundo Morro havia començat a convocar a tots els testimonis. Després de declarar el doctor Bartomeu Ribas, va ser citat el seu fill, del mateix nom, menor, tot i ser propietari de l'arma disparada. Després de sentir les seues explicacions, que coincidien amb les realitzades pel seu pare quant al motiu de tenir un arma a casa i al lloc on estava amagada, el jutge va decretar el seu arrest domiciliari.

Reproduïm part del relat d'un altre al·lot, Miquel Camarillis, de 13 anys, que també formava part del grup que jugava al corretja amaga pels carrers de la Marina quan una escopeta va malbaratar la vida de tanta gent. També ell va ser interrogat, com tots els altres al·lots «...en su propio natural idioma...». Era el més gran de tots i va contar el següent:

«...a(h)ir a cosa de las sinch a temps q(ue) es surtia del sermo de Santhelem -Sant Elm- jugavan a correcha amaga per lo canto de las mentidas el testimoni, Juan y Manuel Sala, Vicent Ferrer, Juan Pau, Ber(tomeu) Sorá, Juan Benito y Fran(cis)co Ch., y que (h)avent amagat la correga dit Manuel Sala per deves la entrada del D(octo)r en Medicina Ber(tomeu) Ribas, anaren tots a buscarla per alli, y al cap de ratet q(ue) la buscavan, dit Juan Sala tregué de la Botiga de Ber(tomeu) Ch. per la porteta petita q(ue) se pasa a la entrada una escopeta llarga, a(m)b q(ue) apuntava (sens pusar ma al pany , ni gatillo) al testimoni a(m)b q(ui) li digue este:

Juan Sala, que estas borracho que el Diantra et pot tentar; a q(ue) respongue dit Juan Sala q(ue) no estava parada; y llevo feu en signo de apuntar dita escopeta a Juan Benito (Arabí); y á este temps se gira el testimoni a altre part, y luego repara llamarada de que sa escopeta (h)avia pres y es torna a girar deves dit Juan Sala, y ya lo veu al canto de la casa de dit d(octo)r..., y al matex temps veu mort dins dita entrada en lo cap demunt del padris -pedrís- a Rafelet Riquer de Fran(cis)co de edad de uns sis anys i mix, que antes estava per alli a(m)b allotets mes petits mirant com los mes grosos jugavan a correcha amaga. Y q(ue) el testimoni no veu q(ue) dit Juan Sala apuntas al dit Rafael, ni a ningu altri, ni q(ue) lo dit Juan Sala estas enfadad, ni volgues fer ma á ningu, ni se (h)agues abaraiat a(m)b ningu, sino q(ue) apunta...riguentsen gugant,...».

De com acaba el relat del jove ens dóna una idea de l'ensurt tan gros que varen tenir: «...y a(m)b això el testimoni se en fuxi tot asustat sense sebre aont senanava...». Molt probablement, aquest al·lot era fill de Miquel Camarillis, metge cirurgià que va ocupar diversos càrrecs a l'Ajuntament de la Vila i Reial Força d'Eivissa: va ser regidor segon de mà major ­-el que avui seria un tinent d'Alcaldia-, tres anys abans dels fets, així com racional major i oïdor de comptes, tal i com explicam al volum III de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera.

Per la seua part, el patró Gabriel Sorà, de 31 anys, declarà també i va dir que coneixia l'arma i que fins i tot havia vist com un dia el seu propietari la va traure al balcó perquè volia disparar «...a unos paxaros q(ue) estavan encima del Balcon de J(ose)ph Tur Boto...» i que el jove Bartomeu Ribas la solia tenir carregada de perdigons. Com veim, no només els pagesos tenien armes a casa com a costum habitual i no només ells les empraven o les subministraven als seus fills des de ben jovenets.

La desgràcia trasbalsà totes les famílies implicades i a tots els vesins. Imaginem-nos una reunió a la farmàcia de Francesc Riquer, pare del nen, on passava comptes amb els seus socis a Formentera, interrompuda per l'esclava d'aquell -tot qui s'ho podia permetre tenia esclaus- que va entrar corrent i cridant, avisant dels fets: «... entro la mora de dicho Riquer diciendo que s,allot Rafalet era muerto...». Immediatament, sortiren tots al carrer. Joan Moranta va declarar poc després que arribats tots al lloc dels fets, va agafar el pare del braç i, ajudat per una altra persona, se'l varen emportar a casa.

Moranta declararia també que poc després es va trobar al notari Josep Sala a la plaça on havia passat tot i que el va veure tan afligit que el va acompanyar a casa: «...y el testigo se quedo abaxo y abaxando con esto su muger, le dixo q(ue) por Dios subiera arriba a su marido, con lo q(ue) subio, y lo (h)allo delirando, y q(ue) no obstante de haversele dado una bebida, y de haversele (h)echo presente muchas vesez q(ue) esta havia sido una desgracia q(ue) Dios assi lo havia permitido, q(ue) no obstanto todo esto no havia consuelo por el, con lo q(ue) se fue el testigo a cosa o ya dadas las oraciones...y q(ue) (h)oy mesmo lo ha visto en su casa no tan turbado de la caveza como el primer dia, pero con una grande efliccion lementandose continuam(en)te del pesar de los Padres del muchacho difunto...».

El propi Josep Sala, pare de l'al·lot al qual se li va disparar l'arma, va relatar part de la història: «...haviendo acudido alli el D(octo)r J(ose)ph Rosell y haver encontrado al d(ic)ho Juan Sala todo asustado llorando le hizo q(ue) se fuese a S(a)n Telmo, quien entrando en S(a)n Telmo llorando agriam(en)te dicen se hiva agarrando con los Santos, señaladam(en)te con el S(an)to Christo, y q(ue) le dixo: ´Bon Jesus mataume a yo que no hi sabut lo q(ue) hi fet, ni ho e fet aposta´...».

En el segle XVIII, l'educació estava en mans de l'església. Faltava quasi un segle per a la creació de les primeres escoles públiques. L'únic nen que no va poder firmar la seua declaració per no saber llegir i escriure va ser Joan Antoni Soler. Tenia 11 anys. A l'expedient es conserven les firmes de la resta dels al·lots, realitzades amb molta cura i amb la inseguretat de qui sap poca cosa més que les primeres lletres.

Malgrat tot, la vida havia de continuar. A final d'aquell mes de març se celebrava la Setmana Santa. En la sessió del dia 21, faltaven pocs dies per a la celebració de la Pasqua de Resurrecció, l'Ajuntament de Vila acordava comprar carn per ser venuda a través de la Carnisseria pública. Francesc Riquer n'era l'administrador. Ja en el mes d'abril, tenia lloc a l'Ajuntament, encara ubicat a l'edifici que avui ocupa el Museu Arqueològic, en la que aleshores es deia plaça de sa Torreta, un examen per a mestre farmacèutic. El doctor en medicina Bartomeu Ribas, un altre dels protagonistes d'aquesta història, va ser un dels mestres examinadors. Com dèiem, la vida continuava.