No és la primera vegada que contam un episodi on les armes han tengut un dramàtic protagonisme. En aquest cas no es tracta de cap baralla entre joves durant una vetllada o per unes fites, sinó de les conseqüències de tenir un arma a casa a l´abast de nens que es pensen que és un jugueroi. Tot va començar el 12 de març de 1766. Mentre a un lloc tan llunyà com Madrid s´estava gestant el que seria conegut com el Motín de Esquilache -una revolta contra el rei Carles III, qui 16 anys després atorgaria el títol de Ciutat-, a Eivissa, els carrers de la Marina eren plens de vida, activitat comercial, gent, animals, brutor i al·lero. Perquè ens facem una idea del paisatge urbà del barri, una estacada o murada baixa recorria l´actual carrer de Guillem de Montgrí i, molt sovint, els fems s´acumulaven pels seus voltants a pesar dels bans que ho prohibien. L´activitat comercial del raval estava molt lligada a l´activitat corsària dels mariners que vivien a la zona. El mercat de fruites i verdures i la peixateria i carnisseria encara no existien. El Rastrillo o accés a Dalt Vila no era el que coneixem ara. Molt a prop, existia una caseta on es venia el peix i una plaça i un cantó que es deia de les Mentides. Allí va passar tot. La història és la següent i la reconstruïm a partir del document de l´AHE del qual parlam avui:

Era dimecres i eren les 5 de la tarda. La gent acabava de sortir de l´església de Sant Elm d´escoltar el sermó de les 4. Els adults es dirigien de tornada cap a casa, cap alguna tertúlia o a fer alguna visita. Botigues i farmàcies estaven obertes. Els al·lots es quedaven a jugar a la corretja amaga per la plaça de l´església i pels carrers pròxims. Alguns pujaven a casa a buscar el berenar per tornar a baixar corrent al carrer. Els més petits miraven com els grossos jugaven a amagar una corretja en un lloc que només sabia un d´ells i que els altres l´havien de trobar. Jugaven Bartomeu Sorà, d´11 anys, els germans Joan i Manel Sala, fills del notari Josep Sala, Joan Arabí Benito, de 12, Vicentet Ferrer, de 9, Joan Antoni Soler, d´11, Miquel Camarillis Saliet, de 13, i Francesc Ribas, de 12 i propietari de l´escopeta. A Manel Sala li havia tocat amagar la corretja. Un dels petits que contemplava el joc era Rafalet Riquer. Tenia sis anys i mig i portava a la mà «...un souet per comprar taronjat...» (codony de taronja). No molt lluny d´allà, estaven reunits en una farmàcia repartint-se els delmes de les seues propietats a Formentera l´esmentat notari Josep Sala; Raimundo Viñas, mestre sabater; Joan Moranta, procurador causídic, casat i de 28 anys i el pare de la criatura, Francesc Riquer. En això que el jove Joan Sala entrà al pati que donava a la farmàcia i a l´escala que pujava a la casa del doctor en medicina Bartomeu Ribas. Darrere el guarda-roba va trobar una escopeta. La va agafar i va començar a jugar i a apuntar els amics amb l´arma. A partir d´aquí, la tragèdia.

«...Raymundo Morro Juez ord(inario)...dixo: Que ahora que serán cosa de las seis y media de la tarde, se le acaba de dar noticia de q(u)e en la Marina ha sucedido una desgracia, entre muchachos, de que se ha encontrado echado entierra muerto sobre el portal de la casa...y una escopeta echada tambien entierra...». La comitiva judicial va arribar al lloc dels fets, ple ja de vesins, cap a les 7,. La casa paterna es trobava en el carrer de les Farmàcies, entre l´antiga construcció que feia de peixateria, i la casa del farmacèutic Josep Tur Botó: «...y (h)aviendo subido á la Sala de la Casa de Fran(cis)co Riquer, en que (h)avia mucha gente, vimos en el pizo, tendido, embuelto con una savana, y vestido con una ropa de paño musco -marró fosc-...un muchacho...».

Com dèiem abans, la desgràcia havia passat en el portal de la casa del metge Bartomeu Ribas. Rafelet havia caigut just en el llindar de la porta. El primer adult que va arribar al lloc va ser Gaietà Riquer, cosí germà del pare. Poc després, aquell declarà: «...estando en cierta casa (h)avia ohido el trueno del tiro, y haviendo visto despues mugeres algo alborotadas, havia corrido á ver lo que era, y (h)avia encontrado muerto al muchacho encima su caveza del poyo de la puerta principal de la casa de d(ic)ho d(octo)r...».

El propietari de l´arma:

Quan li va tocar el torn de parlar davant el jutge, Bartomeu Ribas va manifestar: «...que...entrando dentro su casa por la puerta principal, ni delante, la puerta, ni en ella, ni en la entrada ha visto persona ni criatura alguna, ni escopeta, ni arma alguna, y q(ue) luego q(ue) estava en la Sala de su casa, quitandose la capa?, ha ohido un trueno, como que fuese en la entrada, syn q(ue) de ello haya (h)echo reflecsion alguna, si q(ue) algun muchacho pasando havia tirado algun trueno de estos que traen de Mallorca, y ohiendo ruido, baxó a la entrada, y encontró un muchacho al lindar de la puerta, al parecer muerto, de que quedó mas muerto q(ue) vivo, al ver semejante desgracia, y que luego llegó un hombre, q(ue) le parece fue el Caietano Riquer, quien se lo llevó, y entrando en si, susitado del susto, y turbacion, y el pesar grande q(ue) tenia, vio una escopeta...».

L´arma:

Era propietat de Bartomeu Ribas fill, tot i ser menor. Estava amagada baix l´escala que pujava al domicili particular: «...se ha encontrado...una escopeta larga, amartillada, sin piedra, el fuguer -foguer- un poquito levantado y el polvorin un poquito abierto, y blanquisco como de haverse disparado de la polvora, y luego se ha (h)allado cerca la zapatilla de guantar la piedra...». Ribas fill va declarar que l´arma estava carregada amb alguns perdigons i pólvora. L´escopeta, després de ser reconeguda pel pare del propietari, va quedar en poder de la règia Cort.

Era habitual que els joves tinguessin armes, però l´argument que va donar Ribas és que per carnestoltes havien entrat a robar a la farmàcia i a partir d´aquí, segons ell, guardaven una escopeta amagada darrere el guarda-robes: «...que la solia tener en su Botica por su resguardo porq(ue) le havian hurtado en las carnes tolendas mas cerca pasadas...».

Declaren els menors:

El jutge també va cridar a declarar a tots els al·lots que en el moment dels fets jugaven o miraven. Els menors de 12 anys eren considerats incapaços d´entendre què significava el jurament. Joan Arabí, que en tenia 12, va ser el primer en prestar declaració i es va posar a plorar a la primera pregunta: «...de el qual no recibi juram(en)to porque dixo no saber que cosa era, y haviendoselo explicado, y dicho q(ue) jurara se puso a llorar; y haviendole preguntado si diria verdad de todo lo que sabria, y respondido, que si...se le preguntó...en su natural idioma Yvicenco por (h)aver expresado no entender al castellano».

El jove Arabí va dir que havia pujat a casa a berenar quan es va produir el tret però així i tot va sentir el tro mentre esperava que li tallassin la vianda. El pròxim diumenge contarem la resta de la història.