Fa segles a Eivissa, com a qualsevol altre lloc, qualsevol possessió, per modesta fos, era un bé molt preuat per a la majoria de la població. Per a la gent normal i corrent, una roba, una mica de menjar, unes eines de feina, etc, eren coses valuoses per escasses i difícils de reposar. Avui contarem dues històries similars, recollides en dos documents diferents. Les dues varen passar al final del segle XVIII. Una al quartó de ses Salines, l´altra, a Santa Gertrudis. Els dos episodis varen acabar davant la justícia. El motiu en els dos casos varen ser els insults que uns veïns varen dedicar a uns altres. Molt sovint, les rivalitats venien d´abans i esclataven per un motiu determinat. I arribaven les baralles i en alguns casos les querelles. Així podem comprovar que les demandes per injúries no són un invent actual.
El desencadenant de la primera història varen ser els insults que Joan Tur J. i la seua dona dedicaren a Esperança Vich i el seu marit, Pere Tur.
El jutge va admetre a tràmit la querella, presentada per la via civil i criminal. L'origen de tot havien set uns calçons que segons Tur li havien robat al seu fill Josep. En culpava n'Esperança, que aleshores tenia al voltant de 20 anys i estava embarassada. La causa no es va obrir ni per la baralla ni pel robatori sinó per les injúries, tal i com consta a la portada del document. Les paraules dedicades pel tal Tur a la denunciant varen ser «muy feas y denigrativas» a més de poc originals: eren les que se solien (i solen) emprar quan es vol ofendre una dona. La més suau, «borratxa», apel·latiu que també va dedicar al marit. A més a més, sembla que el tal Tur, que aleshores tenia 58 anys,va agafar un garrot i va intentar agredir tant Esperança com el seu home, però algunes de les persones presents durant la discussió ho van impedir.
Per tal d'aclarir els fets es va cridar, com era habitual, a diversos testimonis. Tots varen declarar davant Pere Palau, assessor interí de la Reial Governació. A tots se'ls va preguntar el mateix: si havien sentit a Joan Tur insultar greument Esperança. Tots reconfirmaren que el tal Tur s´havia presentat al pati de la casa d´Esperança i havia instat l´home que sortís al carrer a parlar. Eren Antoni Marí, Francesc Torres Jondal, Bartomeu Torres, Esperança Torres i Catalina Tur, qui va manifestar:
«...solo ohió q(u)e la muger de Juan tur J. Dixo á la Querellante, borracha, y que el Juan tur J. Dixo al Marido...q(u)e saliese si era hombre, tomando un palo en la mano...". L´expedient s´havia iniciat el 5 de febrer de 1798. El 12 de març, el denunciat ingressava a la presó, dirigida en aquell moment per Tomás Simon. Aquell mateix dia ja va declarar davant l´autoritat: el conflicte havia començat perquè Esperança havia dit que els calçons que portava el fill de Joan, de nom Josep, eren els que li havien robat a ella 3 anys enrere. L´acusat s´havia presentat a casa d´Esperança amb els calçons per demostrar que no eren els que li havien robat a ella. D´aqui passaren als insults. Finalment, el governador militar i polític de les Pitiüses, Francesc Ignasi Rafols, va condemnar a Joan Tur a 8 dies de presó i a pagar les costes del procés, advertint-lo que "...en lo succesivo procure evitar toda ocasión de conmover el animo de Persona alguna...».
Un insult per un altre
La segona història té lloc a Santa Gertrudis, que encara no era un poble consolidat tot i que feia quasi una dècada que a través del Fons de Millores s´oferien i es concedien ajudes i préstecs per aconseguir que els veïns es construïssin la casa al voltant d´algunes de les principals noves parròquies: Sant Carles, Santa Gertrudis, etc. L´objectiu era intentar agrupar la població al voltant dels edificis parroquials. En aquest cas el querellant es deia Josep Torres de Bartomeu Soldevila i el querellat Pere Torres d´Antoni, que públicament l´havia tractat de lladre, «..vulnerando mi honor y estimacion...». La querella es va presentar i es va admetre a tràmit el 26 de febrer de 1798. El procés va ser el mateix que en el cas anterior. Els testimonis es deien Maria Marí; Antoni Torres, batle de Santa Gertrudis; Joan Roig Vidal, el seu antecessor; Jaume Ramon; Vicent Boned; Catalina Tur; Pere Riera Forn nou; Andreu Torres i Antoni Torres Escarrer. El conflicte havia començat abans amb una befa: Josep Torres havia tractat Pere Torres de «doctor», i això, a la pagesia i en aquell temps, quan la immensa majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure, era considerat una burla, una manera de dir ase a una persona. Com a resposta, Pere va tractar Josep de lladre. Un insult per un altre. Com en el cas anterior, es va decretar presó per a Pere Torres. Era el 30 de juliol. L´agutzil que l´havia detingut es deia Joan Tur Pou. Al dia següent, Pere va declarar que «...a causa de haver tenido ciertas razones con J(ose)ph Torres de Bart(holom)e en q(u)e este trató al dep(onen)te de Do(c)tor,yel Dec(laran)te le dixo que era un Ladron, resentido de aquella expresion q(u)e en la campaña se tiene p(o)r agravatoria pues es notorio q(u)e en ella no haya sugetos condecorados con el indicado titulo y siendo el Dep(onen)te un hombre ansiano -només tenia 66 anys però en aquells temps, eren molts-, no reparó d(ic)ho J(ose)ph menospreciarle en el modo referido...». A partir d´aquest punt, va donar a l´autoritat alguns exemples de per què li havia dit «lladre»: perquè en certa ocasió havia robat pa a la sogra de Josep Torres Rafal; un tros de mantega i llegum a una dona a la qual deien ´sa iaia rossa´; mentre aquesta era a missa; faves d´un hort i garroves de dins una casa. Segons li havia reconegut Josep a Joan Roig Vidal, l´anterior batle del poble, ho havia fet per necessitat. Per això, aquest no l´havia denunciat en el seu moment tot i que l´havia advertit que no ho tornàs a fer. Després d´escoltar tots aquests testimonis, Pere Torres va sortir de la presó el 9 d´agost, al dia següent de la festa de Sant Ciriac, que ja se celebrava des de l´any 1650. Havia estat 10 dies pres per haver dit lladre a un home que segurament havia robat per necessitat. Però a ell l´havien insultat abans dient-li «doctor».
