Fa unes setmanes l´home blanc des de Berlín ens encoratjava, amb la bona nova: «Aquest estiu vindran molts més turistes que l´any passat». Quan sa nostra terra encara es llepa les ferides provocades per l´anterior campanya turística, ara se´ns informa a bombo i platerets de l´arribada de més turistes. Quan les platges per les quals ara passegem i juguem amb els nostres fills siguin privatitzades per un suposat bé comú, on anirem? Quan ses nostres aigües ara cristal·lines, es tornin verdoses, on anirem?

Quan la tranquil·litat dels nostres camps, camins i platges siguin fonyats per una multitud xafarnada, quan la remor apagui la nostra tranquil·litat, què ens quedarà? I quan ses nostres carreteres s´omplin d´automòbils en interminable processó? I sa nostra estimada illa? Un any més rebent tones i tones de residus de tota mena, de milers de metres cúbics d´aigües no depurades vessades a la mar, amb els aqüífers sota mínims mentre rebem aigua salada a preu de potable a ses nostres aixetes.

Clar que la solució ja la donen alguns, alguns fins i tot indis eivissencs: més depuradores, més dessalinitzadores, més blocs de pisos, més infraestructures més€ i més€ A l´home blanc tant li fa; ell només cerca el màxim benefici sense preocupar-se per la terra que trepitja, pel camp el qual converteix en terreny urbanitzable o per la mar tacada de petroli. Quan l´illa es converteixi en un bloc de ciment, quan l´aire condicionat, les dessaladores i les depuradores siguin imprescindibles a les nostres vides tot l´any, quan no se senti el cant dels ocells i els ametllers en flor siguin un record del passat, els nostres néts ens preguntaran en què estàvem pensant per arribar a aquesta situació.