En aquestos darrers dies s´han publicat diferents opinions relacionades amb el conflicte educatiu arrel de l´inici de curs.
La senyora Martín va expressar la seva opinió fruit d´una experiència personal com a mare a l´institut en el que jo faig de professor. I en alguna de les reunions que va comentar, jo hi era present com a representant de l´assemblea de professorat de l´institut. Fins i tot podria ser que ella s´hagués sentit coartada o limitada en el seu dret a defensar la seva opinió per la meva part. Si és així li deman disculpes.
A principis dels curs passat vàrem viure una situació molt intensa. Com he comentat reiteradament en altres cartes a aquest diari, la situació general entre els docents (molts d´ells també pares) era, segons la meva sensació, de frustració, d´indignació, de preocupació, de crispació... tot junt. Dúiem més d´un any al carrer amb escenificacions, concentracions, casserolades, ´festes´, etc, rebent desqualificacions o provocacions com a única resposta per part dels governants. I a alguns centres, en concret a l´Institut que compartim la senyora. Martín i jo, molt poc recolzament de les famílies (en la jornada de portes obertes varen venir només 7 famílies de més de 400 alumnes que hi havia).
Una volta començada la vaga (que molts dels docents que ens estàvem reunint des de principis de setembre vàries voltes per setmana, vèiem com a últim recurs per aconseguir que el govern negociàs), alguns pares varen començar a compartir aquestos sentiments de preocupació, crispació, frustració i indignació. Però en el seu cas estaven enfocats contra els docents, ja que ens consideraven els responsables directes dels seus problemes. I alguns els expressaven amb desqualificacions i crítiques, contraris a la vaga però sense aportar solucions. Per sort també hi havia actituds positives com la proposta de la concentració organitzada pels pares, que va sorgir del mateix institut que parlàvem al principi.
En qualsevol cas, en aquelles circumstàncies molts vàrem sentir la dificultat d´expressar les nostres idees en les reunions de pares i/o docents que s´organitzaven en els centres, enfront d´altres persones que no per parlar més fort tenien més raó. Vivíem una situació excepcional, i no precisament bona.
Però al marge d´experiències personals com l´expressada per la senyora Martín, amb un to massa irònic pel meu gust (especialment en el títol) i algun altre pare també al diari, o la meva dona que en la reunió de l´institut del nostre fill va veure com un pare interrompia l´explicació dels professors i els acusava de fer vaga per tenir més vacances, voldria defensar els escrits del company Joan Amorós i de la presidenta de la FAPA d´Ibiza.
En els seus escrits, aquestos representants de pares i docents plantegen una visió més general, valorant els precedents i el funcionament col·lectiu per damunt de situacions i moments concrets, que n´hi ha hagut alguns molt inadequats, d´un cantó i de l´altre.
I dels seus escrits voldria destacar algunes idees: si volem millorar l´educació hauríem d´implicar-nos des del principi, no només quan sorgeixen els conflictes, participant activament en les Apimas, fomentant la democràcia del seu funcionament, formant part de les directives, votant en les eleccions... Quan detectam coses que no funcionen, proposar alternatives en lloc de criticar les propostes d´altres persones preocupades també per la situació. Quan es demana suport i col·laboració en temes que ens afecten, participar encara que ens faci peresa o vergonya (o mostrar-nos en contra, si és el cas).
En resum, crec que en lloc d´enfrontar-nos els membres dels col·lectius més preocupats per l´educació, famílies i docents, i usar els nostres esforços i recursos en retreure´ns les errades que hem pogut fer en el passat, hauríem d´intentar buscar solucions, destacar les coses positives i demostrar que volem la millor educació possible pels nostres infants.
D´intentar mantenir la provocació i la crispació, que res bo duen al món educatiu, ja se n´encarreguen els responsables polítics de la conselleria. No els hi facem el joc.
