L´11 de setembre es publicava a Diario de Ibiza un article d´una periodista manifestant la seva opinió en referència a la vaga indefinida de docents que es va perllongar durant tres setmanes. Em resulta molt curiós veure els termes en què es refereix als docents i als màxims òrgans de representació de les famílies, les Apima, ja que les calumnia d´una manera tan esperpèntica com demagògica. És cert que no vàrem fer classe durant tres setmanes, però això no lleva que els alumnes que cursàvem segon de batxillerat aprenguéssim una lliçó per a la resta de les nostres vides: la persistència i l´esforç per defensar allò que ens pareix injust és la medicina que cal envers uns governants que només volen que els aplaudim tot el que fan, just així com feien les dictadures feixistes del segle XX. Així doncs, referir-se a aquell període de temps com «setmanes perdudes», sota el meu humil criteri, em sembla una pretensiosa jugueta de voler tergiversar la realitat, i molt més quan s´afirma greument que hi ha alumnes de segon de batxillerat que repeteixen a causa de la vaga de docents. És més, som molts els alumnes de segon de batxillerat que vàrem viure aquells dies de tensió i lluita i els puc assegurar que no varen afectar al nostre rendiment ni als nostres resultats acadèmics, ja que hi va haver uns docents coherents que tot just aturar la vaga i haver deixat d´ingressar centenars àdhuc milers d´euros al seu compte, es varen posar mans a l´obra i varen fer un vertader esforç per donar tot el temari i així poder afrontar la temuda selectivitat. Molts d´ells feren hores extres per realitzar exàmens o lliçons fora del seu horari. Això demostra que realment eren coherents amb el seu missatge i que, realment, vivien per la seva professió; de fet, aquest és un magnífic exemple de definició de professionalitat o fins i tot rigor.

En aquells moments, aquest humil lector era representant dels alumnes a tres consells escolars (els màxims òrgans de representació de la comunitat educativa): consell escolar de l´IES Balàfia, consell escolar de Sant Joan i consell escolar insular d´Ibiza. Vaig tenir el privilegi d´assistir a moltíssimes reunions, actes, xarrades i manifestacions i en cap moment vaig veure una sola actitud despectiva cap a pares, mares, alumnes àdhuc professors que no estaven d´acord amb les reivindicacions dels docents. És més, el que vaig viure és una vertadera voluntat integradora per part dels docents per tal de transmetre la realitat del que estava passant a les famílies i a nosaltres, els alumnes, escoltant les diferents opinions que hi havia i tenint-les molt presents. És evident que no tothom compartia les reivindicacions dels docents, però a ningú se li negà la paraula quan tingué dret a ella. El cas que cita la periodista en què diu que es va negar la paraula al representant dels alumnes de l´IES Algarb a una reunió de l´Apima és cert, però compte, cal dir-ho tot i no només mostrar el que un vol: aquest representant havia estat convidat a la reunió com a oient per la pròpia Apima. Però les opinions i la presa de decisions a una Apima corresponen als pares i mares i no als alumnes, que tenim uns òrgans propis per fer-ho.

Si no s´ha retirat el TIL no és perquè la comunitat educativa no hi hagi lluitat, sinó perquè hi ha un Govern tirànic que s´ha negat a acceptar i fins i tot a escoltar les reivindicacions que 100.000 persones demanàrem en la manifestació més multitudinària de la història d´aquestes illes. Per això, i des de Barcelona, cursant els estudis que volia a la universitat on volia, vull agrair l´esforç que feren els docents del meu centre i de la resta de centres per procurar que es donés tot el temari i per lluitar pels meus drets, deixant-se no només la seva salut mental, sinó també la seva salut econòmica.