Quan una persona se´n va, te n´adones ràpidament de lo important que era per a tu, i tot d´una comences a recordar aquelles històries en les que ell va estar present.
Sense ser una persona especialment religiosa, ell aconseguia de jo el màxim respecte. De petita, vaig fer amb una amiga un parell d´anys el Betlem de l´església de Sant Rafel, amb la seva impagable companyia.
Sempre aconseguia de mi un mig somriure per la seva grandiosa personalitat i la seva tendència als despistes. En un bateig d´una veïna va demanar fins a quatre vegades el nom del bebè perquè, tot i que estava a punt de batejar-la, començava a parlar d´altres coses i se li acabava oblidant; aprofitava les misses per mediar entre veïns, perquè les ovelles d´un d´ells havien botat sa tanca i havien menjat herba a la finca de l´altre; quan passejava Forca amunt, Forca avall, et veia venir pel camí de ben enfora i ja et preparaves per la seva animada conversa demanant per tota la família...
Un encant de persona, plena de coneixements, fins uns límits insospitats, amb tantes ganes d´explicar com ganes teníem nosaltres d´escoltar.
El meu home el va conèixer poc però el va encandilar ben ràpidament. Ens va casar al setembre de 2009, ja quan estava retirat, i ens va fer una cerimònia preciosa, amb poesia inclosa dedicada a en Toni i na Conxita (ell era l´única persona que em deia així). No va poder conèixer el nostre fill perquè ell ja no es trobava bé quan va néixer, però sempre li parlarem d´ell i així el coneixerà. D'aquesta forma perdurarà el seu record com es mereix, amb el mateix respecte que ell va mostrar sempre per nosaltres.
Que en pau descansi.
